martes, 19 de abril de 2011

TROBADES 2011



El divendres 15 d’abril es va celebrar a Xixona la IX Trobada de Secundària i Batxillerat en Valencià de l’Alacantí. El centre acollidor va ser l’institut de la ciutat, al Parc Sant Antoni.

Enric Valor va ser el protagonista enguany, com indicava el lema del cartell: El Valor del Valencià. En la trobada van participar més de 2500 estudiants de diversos instituts de la comarca; sis d’Alacant, el d’Agost, els dos de Mutxamel, un de Sant Joan, tres de Sant Vicent, el de Xixona i els dos del Campello. Nosaltres vam anar en sis autobusos a compartir una jornada festiva pel valencià.

El temps primaveral, sol i ennuvolat, somreia mentres sonava la dolçaina i el tabal. Va haver-hi molts tallers, divertits i pràctics. La Coral de l’institut va oferir un repertori valencià popular (qui no recorda La manta al coll...?). I el rock valencià?. Ací van estar La Caixa del Gel i Inèrcia. Fortets.

El curs vinent tornarem a la Trobada.

Si vols escoltar una rondalla d’Enric Valor relacionada amb Xixona:


Per a veure més fotos de les trobades entra en



martes, 5 de abril de 2011

ENRIC VALOR I L´HISTÒRIA: EL BOMBARDEIG

Enric Valor: Enllà de l´horitzó. Cicle de Cassana.
(València, Tàndem Edicions, 1991)

“De març a maig, els atacs de l´aviació facciosa es feren més intensos i devastadors. Des d´abril, jo els sentia de lluny, fins el 25 de maig en què es va esdevenir el més sangonós que va sofrir la ciutat d´Alacant i del qual se´n parlaria anys. En morts i ferits de la població pacífica, especialment l´aglomerada al mercat principal, podia comparar-se a l´atac de la Luftwafe a Guernika, que fou només lleugerament superior però de molt més grans repercussions internacionals. Doncs bé, jo en vaig ser testimoni en companyia del xofer Simó.

Efectivament: a casa nostra es va rebre una citació de l´Auditoria de Guerra dirigida a mi per tal que m´hi presentàs el dia 25. [I viatjà de Castalla cap Alacant…]

[…] El camp de maig lluïa el seu esplendor de vinyes de poc mogudes, de bladars o ordiars que quasi ja ventrellaven; pels marges i les ribes cridaven els seus colorins les campànules, les roselles, els timons, la pelosella, i devien brunzir-hi les abelles i els abegots per mils de milenars. El Citroën rumrumejava, ben ajustat de motor, en una marxa regular i còmoda. Simó i jo deixàvem anar alguna observació sobre el dia radiant, sobre les futures collites…

[…] El viatge sense problemes, tot costa avall fins a la capital mateixa. […] Davallaven per la darrera costa, la que mena del Pla dels Àngels fins al davant de la plaça de Bous, i Simó i jo xarràvem encara distesament, ara un mot, ara un altre, llavors l´emprenguérem pel carrer de Sant Vicent, que va abocar a l´avinguda d´Alfons el Savi i pel costat del Mercat Central. No recorde l´hora que era, però havíem vingut pràcticament a pas de formiga i, a més, havíem parat a Sant Vicent del Raspeig a prendre un lleuger refrigeri.

Com que dúiem els vidres mig abaixats, començaren a atabalar-nos les sirenes d´alarma. Jo em vaig sentir immergit en l´ambient que tan tètricament havia conegut, em semblava sentir-les com aquell dia des de dins de Correus. Simó va soltar un renec del calibre dotze.

-Aturem-nos, un bombardeig!- vaig urgir.

Ell va traure el braç, estès per la finestreta i féu una frenada sorollosa. Mentrestant, com en un rellamp, vaig recordar un petit refugi que hi havia cap al Castell de Sant Ferran, a cent o dues-centes passes o potser un poc més al darrere del mercat de verdures cobert de rafals metàl·lics, vora el qual ens trobàvem ja. Ens aturàrem i, com dues llebres, saltàrem a la voravia. Les sirenes bramulaven i el soroll dels avions començava a dominar tot els altres. Vam córrer pel costat de dalt, on no hi havia tantes dones, Simó al davant; quan arribàvem a l´altre carrer, paral·lel al de Sant Vicent, i quasi a l´acte, quan Bresquilla saltava a la vorera de l´altra banda, de reüll vaig veure, tot sentint un esgarrifós xiulet, una flama blavíssima damunt un carrer de plàtans a vint o trenta metres. Tot d´una, la segona fortíssima explosió féu brumir la metralla vora les orelles, i l´ona expansiva ens llançà contra la paret.

[…] miràrem amunt i vérem una polseguera tèrbola, fumosa, surant pel cel. Quan vam arribar, carrer avall, a l´avinguda d´Alfons el Savi, ens aterri veure enderrocs per sí per lla, cap avall en la de Méndez Núñez, pertot arreu… Simó i jo tremolàvem, d´indignació, d´una estranya por. Hi havia també una esfereïdora confusió: el soroll dels turismes i les ambulàncies que acudien, corregudes i crits de la gent que hi anava o que en tornava del Mercat Central… Mig Alacant, segurament bona part de l´antifeixista, venien a veure les destrosses, el crim contra la humanitat que s´havia perpetrat una volta encara per desmoralitzar i aterrir el poble menut, el que sol sofrir sempre.



Enviat per Carles Salinas

lunes, 4 de abril de 2011

Dibuixos al voltant de l'obra d'Enric Valor

Per a veure tota la col·lecció de dibuixos pica sobre la imatge de portada.

Enviat per Angela García i Pilar Martínez

sábado, 2 de abril de 2011

Propostes per a treballar l'auca d'Enric Valor

Des d'aquest "post" pots descarregar l'auca d'Enric Valor amb unes propostes de treball per a l'alumnat d'Educació Infantil i Primària.

GEOGRAFIA I ENRIC VALOR

Si vols conèixer la geografia dels pobles d'Enric Valor, localitza'ls en un mapa i busca fotografies dels llocs.

Per ajudar-te, et proposem algunes activitats que pots descarregar en aquest post.

ENRIC VALOR I ELS PAISATGES

“[…] Era en el pintoresc poble de Petrer, aquell que es reclina graciosament en un enlairat tossal, entre les dues grans muntanyes del Cavall i de la Cilla, i té a les seues envistes, com qui diu als seus peus, l’arredonida vall d’Elda, tan delitosa, i allà més lluny, cap al migjorn, la senyorívola població de Monòver, amb les seues hortes, els seus pujols empolsegats, les seues amples rambles i la serra de la Safra, pinosa i solitaria.” Enric Valor: El jugador de Petrer.

Enviat per Carles Salinas

domingo, 27 de marzo de 2011

QUÈ ÉS LA FIL•LOXERA?



Aquesta era la qüestió que vaig sentir entre l´alumnat que el mes passat visitava l´Exposició Valor en la CAM-Alacant. Seria molt llarg explicar-ho des de la biologia, però si oferir algunes notes sobre el seu efecte històric. La fil·loxera és un insecte molt petit que se situa a les arrels dels ceps, on s’alimenta de la saba i acaba provocant la mort de la vinya. Es reprodueix a una velocitat vertiginosa fins convertir-se en una autèntica plaga, com la que va arrasar la majoria de les vinyes d’Europa a la segona meitat del segle XIX. A França començà al 1877; a l´any següent ja estava a Girona i Màlaga. En una dècada arrasà el vell paisatge vinyater.


Però al País Valencià encara no va arribar. Els francesos, doncs, van importar quantitats elevades de vi negre de les comarques valencianes; era un vi aspre i de molt alcohol que mesclaven i milloraven amb tècniques de qualitat. Fins el 1900 va expandir-se l´àrea de la vinya fins a suposar quasi la meitat de l´àrea conreada valenciana. Tots els municipis, de l´interior i del litoral, del secà i del regadiu, es van a llançar al negoci sucós de la viticultura. Però, ai!. Els francesos no van quedar-se sense fer res. Mentre importaven el nostre vi barat, substituïen els ceps infectats per peus de vinya americana. Aquests són resistents a la fil·loxera, malgrat que necessiten més adobs, aigua i són de vida més curta. Al mateix temps cultivaven esta vinya en la seua colònia Algèria. I així, al començar el segle XX ja no necessitaven importar vi.


A Castalla, terra natal dels Valor, sempre s´havia cultivat vinya. En les acaballes del XIX es va invertir molts capitals de xicotets i mitjans propietaris i arrendataris, que en molt de casos feien ells mateixos el vi. I pel port d´Alacant, en aquella època ple de barques i tonells. La fil·loxera arribà a la Foia de Castalla sobre 1909. La comarca tenia 4500 ha. de vinya; d´elles, 2500 a Castalla. Les coses es complicaren. Era molt cara la substitució dels ceps autòctons pels americans, a més, la sobre oferta en caure el mercat europeu dificultava la recuperació de les inversions en cellers, adobs, regs i salaris. Aquells que no van poder aguantar el tiró, malbarataren terres. Petits propietaris i jornalers emigraren a l´Orà, l’Argel; a la sega del blat a Castella o cap a poblacions properes que ja desenvolupaven tallers industrials. La família Valor, propietària benestant però vinguda a menys, s´instal·là a Elda, productora de calcer.


La plaga passà. Des de 1955, el cultiu de la vinya millorà en tota Espanya. La superfície de conreu s´ha reduït, però el vi és de millor qualitat. Al País Valencià es va distribuir: les comarques de l´interior, d´hiverns més fred, i en secà, per fer vi. Al litoral i en regadius, horta, fruiters i cítrics . En àrees pròximes i més càlides, raïm de taula (la vall d´Albaida, el Vinalopó). També El Campello tingué vinyes, 250 ha. d´un total de 2600 (segons Figueras Pacheco, 1912); al 1930 només quedaven 16. I hui?


Per ampliar, consulteu els enllaços. En Youtube la festa de Sant Sadurní d´Anoia 2010 commemorà la fil·loxera.

http://www.youtube.com/results?search_query=fil.loxera+2010.+filoxeres&aq=f

http://www.fil-loxera.com/

http://www.alicantevivo.org/2009/01/penguila-y-enric-valor.html

Enviat per Carles Salinas