Enric Valor: Enllà de l´horitzó. Cicle de Cassana.
(València, Tàndem Edicions, 1991)
“De març a maig, els atacs de l´aviació facciosa es feren més intensos i devastadors. Des d´abril, jo els sentia de lluny, fins el 25 de maig en què es va esdevenir el més sangonós que va sofrir la ciutat d´Alacant i del qual se´n parlaria anys. En morts i ferits de la població pacífica, especialment l´aglomerada al mercat principal, podia comparar-se a l´atac de la Luftwafe a Guernika, que fou només lleugerament superior però de molt més grans repercussions internacionals. Doncs bé, jo en vaig ser testimoni en companyia del xofer Simó.
Efectivament: a casa nostra es va rebre una citació de l´Auditoria de Guerra dirigida a mi per tal que m´hi presentàs el dia 25. [I viatjà de Castalla cap Alacant…]
[…] El camp de maig lluïa el seu esplendor de vinyes de poc mogudes, de bladars o ordiars que quasi ja ventrellaven; pels marges i les ribes cridaven els seus colorins les campànules, les roselles, els timons, la pelosella, i devien brunzir-hi les abelles i els abegots per mils de milenars. El Citroën rumrumejava, ben ajustat de motor, en una marxa regular i còmoda. Simó i jo deixàvem anar alguna observació sobre el dia radiant, sobre les futures collites…
[…] El viatge sense problemes, tot costa avall fins a la capital mateixa. […] Davallaven per la darrera costa, la que mena del Pla dels Àngels fins al davant de la plaça de Bous, i Simó i jo xarràvem encara distesament, ara un mot, ara un altre, llavors l´emprenguérem pel carrer de Sant Vicent, que va abocar a l´avinguda d´Alfons el Savi i pel costat del Mercat Central. No recorde l´hora que era, però havíem vingut pràcticament a pas de formiga i, a més, havíem parat a Sant Vicent del Raspeig a prendre un lleuger refrigeri.
Com que dúiem els vidres mig abaixats, començaren a atabalar-nos les sirenes d´alarma. Jo em vaig sentir immergit en l´ambient que tan tètricament havia conegut, em semblava sentir-les com aquell dia des de dins de Correus. Simó va soltar un renec del calibre dotze.
-Aturem-nos, un bombardeig!- vaig urgir.
Ell va traure el braç, estès per la finestreta i féu una frenada sorollosa. Mentrestant, com en un rellamp, vaig recordar un petit refugi que hi havia cap al Castell de Sant Ferran, a cent o dues-centes passes o potser un poc més al darrere del mercat de verdures cobert de rafals metàl·lics, vora el qual ens trobàvem ja. Ens aturàrem i, com dues llebres, saltàrem a la voravia. Les sirenes bramulaven i el soroll dels avions començava a dominar tot els altres. Vam córrer pel costat de dalt, on no hi havia tantes dones, Simó al davant; quan arribàvem a l´altre carrer, paral·lel al de Sant Vicent, i quasi a l´acte, quan Bresquilla saltava a la vorera de l´altra banda, de reüll vaig veure, tot sentint un esgarrifós xiulet, una flama blavíssima damunt un carrer de plàtans a vint o trenta metres. Tot d´una, la segona fortíssima explosió féu brumir la metralla vora les orelles, i l´ona expansiva ens llançà contra la paret.
[…] miràrem amunt i vérem una polseguera tèrbola, fumosa, surant pel cel. Quan vam arribar, carrer avall, a l´avinguda d´Alfons el Savi, ens aterri veure enderrocs per sí per lla, cap avall en la de Méndez Núñez, pertot arreu… Simó i jo tremolàvem, d´indignació, d´una estranya por. Hi havia també una esfereïdora confusió: el soroll dels turismes i les ambulàncies que acudien, corregudes i crits de la gent que hi anava o que en tornava del Mercat Central… Mig Alacant, segurament bona part de l´antifeixista, venien a veure les destrosses, el crim contra la humanitat que s´havia perpetrat una volta encara per desmoralitzar i aterrir el poble menut, el que sol sofrir sempre.
Enviat per Carles Salinas
